Ressenyes
Oriol maspons
Títol: La fotografía útil.
En nom al fotógrafo Oriol Maspons, després de 40 anys
Localització: Museu Nacional d’Art de Catalunya (MNAC), esta en una sala la cual es van mirant totes les obres a mesura que camines, les obres estan dividides en 19 parts
Temporització: 5/07/2019 al 12/01/2020
Artista:
Oriol maspons casades va néixer a Barcelona
el 22 de novembre de 1928 i va morir el 12 d’agost de 2013.
Va ser un fotògraf català..
Va criticar durament la fotografía que es practicava
en les agrupacions fotogràfiques, ja fos moderna o conservadora,
que es feia amb l'únic objectiu d'aconseguir guardons als
salons fotogràfics i que els jurats conservadors calia acontentar
amb un seguit de receptes formalistes.
L'exposició retrospectiva va ser anunciada el 2013, per poder realitzar-la el 2015, pero aquesta va retrasarse fins el 2019. L'exposició mostrar 530 imatges on es podia conèixer més de quatre dècades de la seva activitat en els camps del reportatge, el retrat, la moda i la publicitat.
Context historic:
Oriol va captar amb la seva camara el canvi del país a la segona meitat del segle XX: l'impacte del turisme, el BOOM de la publicitat, la moda i las revistes il·lustrades, el caràcter indicatiu de la Nova Cançó o el glamour de Gauche Divine. Va deixar un nou llenguatge fotogràfic i es va convertir en el “notari del seu temps”.
Estil: Primeres avantguardes
Obres:
-
Poeta en Nueva York, de Federico García Lorca (1966)
-
La caza de la perdiz roja de Miguel Delibes
-
Arquitectura gòtica catalana d'Alexandre Cirici i Pellicer (1974)
-
Arte visigodo en España, de Pere de Palol
-
La Universidad de Barcelona, promogut per Fabià Estapé (1981)
-
Els barcelonins, amb Xavier Miserachs i Ribalta i Colita (1981)
Análisis de les obres:
La tècnica utilitzada en aquesta exposició era la fotografia, el que passava és que al principi les fotografies eren en blanc i negre per l'època, per tant era una exposició molt neutre parlant de colors de les obres.
També he notat que depenent de la fotografia, algunes
eren més grans i altres més petites i algunes com les de
Paris podem notar que utilitza diferents objectius per fer
les seves fotografies.
La temàtica va anar canviant amb el temps, al principi eren
fotografies naturals, però cada vegada es va anar centrant
més en el modelatge, passant a ser fotografies publicistes
que solament se centraven en la visió de la moda.
ANTONI FABRÉS:
Va néixer el 27 de juny de 1854 al Barri de Gràcia, Barcelona i va morir el 1936 a Roma.
Va ser un aquarel·lista, pintor i escultor orientalista (és l'interès i l'estudi de les societats del Pròxim Orient i de l'Orient Llunyà per la cultura occidental) molt influenciat per Fortuny.
Comissari: Aitor Quiney, doctor en Història de l’Art
L'exposició que va del 31 de maig al 29 de setembre del 2019 proposa recuperar l'obra d'en Fabrés.
La historiografia ha situat l’obra de Fabrés com a continuadora de la de Fortuny pel que fa a la temàtica, l’orientalista. Però Fabrés no pot inscriure’s en cap moviment específic i, si bé va pintar temes orientalistes comuns a molts artistes de les dècades vuitanta i noranta del segle XIX, o temes com ara mosqueters i espadatxins, també va pintar molta obra dins el realisme i el naturalisme, que s’ha d’entendre com una mirada àcida i crítica vers la societat. El naturalisme i la denúncia de les diferències socials van tenir en Fabrés un defensor acèrrim. Va ser un gran retratista que cercava, sobretot, la mirada del retratat com a element principal. La seva preocupació per la llum el va portar a investigar-ne la incidència en els colors, tant d’interiors com de paisatges, i va assolir fins i tot en alguns quadres, aspectes més aviat hiperrealistes.
El Vívora:
Treball previ:
Aquesta exposició és un homenatge a El Víbora i als seus autors, quan es compleixen 40 anys de la publicació del primer número d’aquesta mítica revista de comix que va marcar diverses generacions de les dècades del 1980 i del 1990. Es centra en la primera etapa de la revista, als inicis de la democràcia, quan Barcelona es va la cultura underground.
El Vívora va ser una revista de còmics espanyola orientada especialment al còmic underground, que va començar a publicar-se el desembre de 1979 i va desaparèixer el gener del 2005, després d'haver-ne publicat més de 300 exemplars.
Va ser la introductora a dels autors clau del còmic underground nord-americà. Creadors com Gallardo, Laura, Nazario, Mariscal, Martí, Max o Roger que, amb les seves vinyetes transgressores i un llenguatge nou, es van rebel·lar contra l’ordre establert i l’estètica convencional. Toquen temes com la llibertat sexual, el consum de drogues, la lluita contra les centrals nuclears o la vida als baixos fons.
Durant la visita:
Aquesta expossició encara que no vam tenir una visita guada, penso que estava ordenada per temàtica, i es podien apreciar una gran diversitat d'estils, personalitats i manres de tractar temes tant polèmics i politicament incorrectes.
El que més em va cridar l'atenció va ser això mateix, el fet de com segons l'artista pot variar tant la manera de transmetre, criticar i expressar a través d'una tècnica com és el còmic. Es notava molt la diversitat d'estils. Encara que no vaig arribar a entendre amb profundsitat el signifat de la gran majoria, em van agadar molts i altres no tant, però em va agradar molt l'exposició en general.
Bill viola
"miralls de l'invisible"
La propera tardor la Fundació Catalunya La Pedrera ens ofereix una de les exposicions més esperades de l’any: la primera exposició dedicada al videoartista Bill Viola que es pot veure a Barcelona.
Bill Viola (Nova York, 1951) és un dels artistes més destacats i amb més renom del panorama internacional. Considerat un dels pioners del videoart, empra amb mestria sofisticades tecnologies audiovisuals per explorar i expressar una preocupació constant per la naturalesa de l’ésser humà i la transitorietat de la vida.
Bill Viola és capaç de preguntar-se i de preguntar-nos sobre les grans qüestions de la condició humana i connectar-les amb la contemporaneïtat. La seva mirada copsa l’alè subtil de l’intangible amb una nova poètica de la imatge que enfonsa les seves arrels tant en l’art oriental com l’occidental, així com en les tradicions filosòfiques del misticisme cristià, el sufisme islàmic i el budisme zen —tan important per a molts artistes del segle XX.
FEMINISMES!
Introducció
El CCCB (Centre de Cultura Contemporània de Barcelona) celebra la vitalitat i la insistència dels feminismes avui en dia amb aquestes dues exposicions: L’Avantguarda Feminista dels anys 70 i Coreografies del gènere.
Conjunt amb les activitats que les complementen, amb les que proposa un diàleg entre el feminisme dels anys setanta i els feminismes actuals.
Encara que el feminisme consta des del segle XIX, molt abans ja hi havia moltes persones que defensaven la idea que existís una diferència sexual sense la desigualtat social que existía i encara perdura.
Els anys setanta van marcar un abans i un després en el moviment feminista. La nova generació feminista va fer que les coses es veiessin obligades a canviar, establint pràctiques i representacions culturals.
Al llarg de la història, la dona no havia tingut molta presència en l’espai de l’art, fins que va haver aquesta explosió feminista. L’ús dels llenguatges, les formes desafiants que qüestionaven els estereotips i les construccions de gènere, les reivindicacions del dret a decidir del seu propi cos i altres crítiques van crear un moviment llibertari que donava peu a la creativitat del feminisme d’aquella època. Aquest projecte reivindica les lluites per la igualtat i diversitat dels feminismes que al llarg del temps han canviat la nostra manera de veure el món.
L’avantguarda Feminista dels anys 70
L’exposició mostra com artistes feministes de la dècada de 1970 van ser una font d’inspiració per a feminismes actuals. Aquestes dues-centres obres d’art ens mostren com van canviar les construccions culturals establertes en relació amb la dona.
Algunes de les artistes son: Cindy Sherman, Helena Almeida, Ana Mendieta, Judy Chicago, Valie Export, Birgit Jürgenssen, Ketty La Rocca,Orlan, Gina Pane, Martha Rosler o Martha Wilson.
Van utilitzar els seus cossos per a expressar-se i projectar els codis socials establerts. L’objectiu de la exposició és mostrar les obres d’aquestes autores de l’Avantguarda Feminista, el qual la fundadora es Gabriele Schor, per tal de reescriure el cànon de la història de l’art.
Mitjançant la fotografia, el video, el cinema i la performance, expressen el seu rebuig a les condicions socials i culturals de la època en la que vivien d’una manera irònica i trencadora.
Amb la creació d’un conjunt d’identitats femenines creades per elles mateixes representant a la dona, van fer que es plantejessin aquestes qüestions sobre les funcions de la dona en la societat. El que unia a aquestes diverses artistes era el rebuig comú respecte a la norma, d’aquesta manera desafiaven els rols universals que s’havien assignat a les dones: mare, mestressa, de casa i esposa.
L’exposició s’organitza en cinc apartats: Mestressa de casa, mare, esposa, Reclusió i evasió, Els dictats de la bellesa, La sexualitat femenina i Jocs de rol.
En els quals es destapen les idees que implanta el patriarcat sobre com una dona havia de comportar-se i fer la seva vida i adaptarse a les conductes socials.
Zonder Titel, Lili Dujourie
Lili Dujourie va néixer l’any 1941 a Roeselare, Bélgica on va començar la seva carrera artística. Als seus projectes de fotografia i vídeo es destaca la relació entre l’artista i els eu model.
En el seus treballs, Dujourie capgira la versió tradicional en la qual el cos femení nu és l’objecte de la mirada de la majoria d’artistes masculins.
Zonder Titel (1977) podem veure un cos estirat damunt del terra de fusta d’una sala buida. A cada una de les sis fotografies té una postura diferent pero totes transmeten la mateixa vulnerabilitat. En el context en el que es troba, al principi sembla un cos femení, pero realment el model és un home.
L’artista explica que el seu model, al veure les seves fotografies es va sentir confós, ja que en les fotos mostren la tendresa de la part femenina dels homes, per això els seus models sovint es senten incòmodes al veure la fragilesa que expressen en les imatges.
Constraint, Elaine Shemilt
Elaine Shemilt és una artista que va néixer a Edimburg, Regne Unit, al 1954. Treballa amb diferents mètodes com per exemple la instal·lació, l’escultura, la pintura, el gravat, el video i la performance.
Constraint és una performance que va crear quan era una estudiant, a l’any 1976. Va fotografiar el seu cos nu lligat des del cap fins als peus.
Afirma que va crear aquesta obra com a resposta de una serie de conferències fetes per el responsable del departament d’escultura Slade School of Art de Londres. En una de les seves ponències va dir que una dona no podia ser artista i dona a la vegada.
El seu objectiu era convertir la obra en una protesta atemporal perquè cada dona s'identifiquès, o no, amb els seus motius. Encara que a moltes joves no els hi va agradar ella afirma que junt amb una amiga seva fèien tot el possible per contraatacar.
ARTS SANTA MÒNICA:
YOUNG GALLERY WEEKEND 2019: "(AL)MOST LIFE AFTER ALL"
Young gallery weekend fa una celebració de l'art contemporani i li dóna visibilitat am ble spropostes més innovadores.
En aquesta exposició hi trobem diversos artistes: Eugenio Ampudia, Gerard Kogler, Iván Paz, Jaime de los Ríos, Jan Mech, Kenneth Dow, Lina Bautista, Mariano Sardón, Mariano Sigman, Patricio Rivera, Ricardo Iglesias i Robertina Šebjanič.
L'exposició es presenta a l'espai d'Arts Santa Mònica, i e spot visitar del 26 de setembre fins al 20 d'octubre de 2019.
Està enfocada en l'avantguarda però l'exposició en sí se centra en les noves tendències de la cultura i la tecnologia. Busca transmetre el missatge que la vida és art a través dels seus mecanismes ctuals, com les xarxes de dades, la robòtica, la computació, la ciència, les xarxes virtuals i reals, ...
I les obres en conjunt mostren diversos camps de coneixement de la tecnologia.
JOSEP RENAU:
"El combat per una nova cultura"
Josep Renau, és un artista que va nèixer a València l’any 1907 i per tant la seva trajectòria es veu influenciada per el seu període viscut com els conflictes del segle XX, la defensa de la segona República del 1931, del patrimoni artístic espanyol de l’època, el mal causat per la Guerra Civil i l’exili. Va ser pintor, cartellista, fotomuntador, publicitari i professor valencià, i actualment és considerat el cartellista més important de la Guerra Civil Espanyola. Aquest artista ens va deixar l’any 1982.
Exposició Antòni Tàpies
Treball previ
L’exposició que hem anat a veure es troba a la fundació Antoni Tàpies, un edifici modernista construït al 1885. Situat a l’Eixample, és el primer que combina a la façana el maó vist amb el ferro. L’edifici és la seu de la Fundació Antoni Tàpies, fundada pel mateix artista el 1984. Antoni Tàpies va néixer el 1923 i va morir el 2012. Va ser un pintor, escultor i teòric de l’art. Es considera un dels més grans exponents mundials de l’informalisme.
Ressenya
L’exposició que hem anat a veure es troba a la fundació Antoni Tàpies, un edifici modernista construït al 1885. Situat a l’Eixample, és el primer que combina a la façana el maó vist amb el ferro. L’edifici és la seu de la Fundació Antoni Tàpies, fundada pel mateix artista el 1984. Antoni Tàpies va néixer el 1923 i va morir el 2012. Va ser un pintor, escultor i teòric de l’art. Es considera un dels més grans exponents mundials de l’informalisme.
L’exposició recorria a través de les sales del museu les obres de Tàpies, començant per sales petites on es veien les seves primeres obres, com el llença col·locat del revés, per després seguir fins al terrat, on hi ha la polèmica escultura Mitjó, i per acabar a la sala principal de la Fundació, on hi ha les obres del període més fosc de la seva vida. Personalment l'exposició no m'ha agradat massa, tot i que he trobat interessants les obres del final de la seva vida.
Exposició Mapfre: Tocar el color
La seu de la Fundació Mapfre a Barcelona es troba a la Casa Garriga Nogués, a l’Eixample. És un edifici modernista propi de l’estil del canvi de segle, va ser construït el 1901. L’exposició Tocar el color. La renovació del color fa un recull de la tècnica del pastel a través d’obres d’artistes diversos durant la renovació del pastel durant la modernitat, moment on el pastel va deixar de ser una tècnica de dones per ser un art com a tal.
Durant l’exposició es tracten temes com el color, la temàtica, la història del pastel... es segueix un recorregut que recorre la història del revés; comença amb autors més recent com Miró, i va descendint en el temps. Tracta artistes com Degas, amb les seves ballarines i el seus paisatges, i també tracta l’art fet per dones: un art invisibilitzat pel temps. Podem contemplar diverses obres fetes per dones, on es veuen sobretot retrats i escenes quotidianes. Personalment, d’aquesta exposició m’han agradat moltes obres, però sobretot les de paisatges.
Exposició On som. On podríem ser.
Aquest exposició es troba al CaixaForum de Barcelona, i es un recorregut d'obres que tracten l'espai que es crea al voltant d'una obra artística, i com aquest espai i aquesta obra condicionen la nostra manera de comportar-no. L'exposició és una convocatòria de comissariat.
La primera obra es tracta d'una gran caixa que representa una cova, i que fa referència al mite de la caverna. dins la cova trobem elements com l'evolució de l'home, el patriarcat, i la feminitat de la menstruació. Seguidament trobem una composició que projecte el sentiment de tenir la llar sempre en moviment. Després ens presentaven un assamblatge de taules i cadires, i ens feien qüestionar-nos el concepte d'obra d'art. A continuació ens trobàvem davant una fotografia que mostrava molt poc però que deixava moltes coses per intuir. I finalment unes escenes que deixaven a l'espectador que les interpretés lliurement.
Exposició Objectes de Desig
Aquesta exposició es troba al museu de CaixaForum de Barcelona, i és un recorregut a través d'objectes quotidians que ens mostra la influència que ha tingut el surrealisme en el món del disseny.
L'exposició es dividia en quatre sales, cada una tractant un tema una mica diferent. Mostraven com el surrealisme havia arrelat en la societat, sobretot després de la II Guerra Mundial, com els artistes van marxar a Estats Units, creant una unió artística d'estils. la part de l'exposició que més m'ha cridat l'atenció ha estat la sala on tractaven l'erotisme, sobretot les obres fetes per dones. M'han semblat molt interessants perquè trencaven amb els valors patriarcals i donaven una nova visió de la feminitat.
