Fitxa: Nena corrent pel balcó, Balla Giacomo
FITXA TÈCNICA
Autor: Balla Giacomo
Títol: Nena corrent per el balcó
Cronologia: 1912
Estil: Futurista
Materials: Oli sobre tela
Ubicació: Galeria d’art modern a Milan
DESCRIPCIÓ FORMAL:
En aquesta obra, Giacomo Balla va centrar el seu interès científic per les anàlisis del moviment i la llum. Gràcies a les cronofotografies de Etienne-Julies-Marey i el dinamisme fotogràfic d’altres futuristes va fer la multiplicació de la forma per així poder representar el moviment. Es pot observar clarament que la nena està repetida més d’una vegada, mostrant així com passa corrents d’un costat a l’altre del balcó.
Els colors que va utilitzar són relativament purs i mitjançant puntets petits i uniformes que junts creen la imatge final, i es pot reconeixer a la nena i el balcó. El contrast simultani entre els colors significa la complementació cromàtica que l’ull busca automàticament en relació amb un color determinat, per exemple, el groc demana un morat, el púrpura un verd,... El joc aquest de parelles de colors crea una impressió general i final harmònica.
Balla va desenvolupar per primera vegada el diagrama cromàtic durant la seva estància a Düsseldorf, on la família Löwenstein li va confiar la decoració de la casa. Probablement aquí va descobrir la piràmide cromàtica per diferents triangles.
Distribueix els colors en triangles aguts de la mateixa mida, els tracta amb diferents intensitats (aclara els colors barrejant amb el color blanc), i els hi agrupa formant sistemes. Una llum descomposa la escena del balcó en innumerables unitats cromàtiques. Es perd la temàtica original de l’obra i acaben destacant només els colors i la multiplicació de les diferents formes. Els elements: la noia, la barana, s’uneixen en una superfície de colors, on s’exclou completament la perspectiva.
A causa d’aquest canvi de motiu figuratiu a sistema conceptual que fa Balla, es qüestionen les lleis i lo essencial de la realitat. Es perd el que és el dibuix en si, la nena i el balcó, i es centra el voler representar el moviment i la cromàtica de colors.
MODELS I INFLUÈNCIES:
Les cronofotografies de Etienne-Julies-Marey i el dinamisme fotogràfic d’altres futuristes el van conduir a la multiplicació de la forma per així aconseguir la representació del moviment.
Giacomo Balla és un dels personatges més importants i destacats del futurisme italià. Estimulat per les idees radicals de Marinetti, l’any 1910 va cambiar dràsticament el seu art en un món en el que la modernitat estava guanyant molt de terreny.
Després d’estudiar a Turín, a Roma treballa primerament amb pintura impressionista, però a poc a poc es va anar dirigint cada vegada més cap a l’estil futurista, al entrar en contacte amb noves idees artístiques d’aquell moment.
Va copiar molt del cubisme, com el fet de mostrar un objecte des de molts punts de vista diferents, però no es va assemblar en cap moment a Picasso o Braque.
Una de les seves obsessions era aconseguir plasmar el moviment en les seves obres, cada vegada es va anar distanciant més de la figuració, de representar com ho veiem. Va ser així com va començar i va ser un dels precursors de l’abstracció, va tenir molta influència a les Avantguardes de principis del segle XX.
Fitxa: La dansa, Herni Matisse
Títol: La Danza
Autor: Henri Matisse
Cronologia: 1909
Estil: Fauvisme
Materials: Oli sobre tela
Ubicació: Museu d’Art Modern de Nova York
DESCRIPCIÓ FORMAL
Els elements compositius i principals d’aquesta obra es troben en un marc rectangular-horitzontal. El camp visual genera una relació particular entre els elements, estructurant la composició. El fons de l’obra està dividit per una línia ondulada que separa dos colors. El superior i que ocupa és espai, de color blau cel i l'inferior, de color verd. Així es diferencia el cel de terra, i d’aquesta manera s’aconsegueix de donar-li una profunditat a l’obra, mostrant que el terra i els ballarins es troben més a prop.
Les cinc figures estan disposades equilibradament i abasten tot l’espai en una proporció que produeix monumentalitat: dos cap al fons, de front (sobre el fons blau); un a cada costat del dibuix i un altre d'esquena, en el primer pla, amb una inclinació que crea una línia diagonal (sobre el fons verd). La disposició de les figures, al estar agafant-se de les mans els uns als altres genera una forma oval, reforçada per la inclinació cap als costats dels caps. Aquesta forma oval s'inclina cap a la dreta. La Inclinació és produïda per la direcció en diagonal del cos de la figura del primer pla (es troba d’esquenes al públic), creant una composició dinàmica. Aquest dinamisme és reforçat pels diferents ritmes generats per la repetició de corbes dels cossos.
Les direccions de les diagonals es reconeixen clarament, per exemple, la tensió produïda entre els dos únics braços que no es toquen és molt significativa. El cos s’inclina molt cap a l’esquerra, però sense tocar la mà de l’altre figura. Aquesta tensió és calmada per la cama de la figura que es troba més al fons, al estar de fons de les dues mans, equilibra aquesta separació.
Després de centrar-nos en els cossos, passarem a la llum i els colors. La llum és completament homogènica, ja que no es reconeix cap raig de sol o llum que vingui d’algun costat de l’obra. Tots els colors que s’utilitzen són bastant plans, és a dir, no mostren molt volum dels cossos. Els colors emprats són els següents: blau cel, verd i taronja. Encara que el blau i el verd són dos colors completament diferents, no es percep cap contrats brusc entre ells, només el canvi de color, ja que els dos tenen una lluminositat igual.
En canvi, les figures, per el color taronja i la seva alta lluminositat, produeixen un alt contrast pel que fa a el fons.
Podem veure com les figures es distorsionen en funció de l'expressió de moviment, transmetent un ambient alegre, festiu. Aquesta obra va ser un encàrrec per a una decoració i a més a més, es va contractar una altra obra anomenada “La música”. És a dir, que tenia una funció decorativa.
En aquesta obra, Henri Matisse va decidir no pintar la natura de manera fidel com la observem nosaltres, no va tenir en compte la perspectiva matemàtica renaixentista. Per exemple, la profunditat és representada amb només el canvi de color del cel i la terra, amb una línia de separació a mig, horitzontal. Les figures ballants, en comptes de fer-les més petites, per marcar que estaven més endarrere les va colocar més cap amunt del dibuix. Al igual que amb la natura, els cossos tampoc estan representats de manera naturalista, sinó que estan estilitzades i simplificades.
Fitxa: Casa Rietveld, Gerrit Rietvel
FITXA TÈCNICA
Títol: Casa Rietveld
Autor: Gerrit Rietveld
Cronologia: 1924
Estil: De Stijl
Materials: acer, maó i vidre.
Ubicació: Utrecht, Holanda
DESCRIPCIÓ FORMAL
Introducció
Va ser dissenyada per Gerrit Rietveld per la senyora Truus Schröder el 1924, qui li va encarregar projectar i construir una casa als afores d'Utrecht. A l'igual que Rietveld, el client va tenir una gran influència en el resultat.
Per a aquest edifici es planteja el treball en equip: ell és el responsable de el disseny general i dels colors, i Schröder-Schrader de la planta oberta de dalt la casa
La Casa Rietveld-Schröder va ser el primer manifest arquitectònic de el grup De Stijl, universalment reconeguda com una de les primeres construccions realment modernistes al món. Posteriorment a la mort de la Sra. Schröder, la casa va ser restaurada i convertida en museu.
Descripció formal
Construïda en acer, maó i vidre, és una composició asimètrica de plans horitzontals i verticals.
Rietveld va intentar aconseguir la continuïtat espacial en la seva arquitectura permetent que els espais es comuniquessin entre si i amb l'espai infinit que envolta l'edifici. Els components del seu mobiliari són formes planes i senzilles, sense perfils elaborats, els elements amb els que construeix la seva arquitectura tenen un caràcter geomètric.
Estructura
Es va utilitzar el formigó per als balcons i els fonaments, les parets són de maçoneria recolzades sobre bihues d’acer amb malla de filferro.
Espais
En el seu interior no hi ha l'acumulació d'habitacions, les zones són dinàmiques, obertes i canviants. La
construcció té dos nivells: planta baixa i primer pis.
La planta baixa es pot considerar tradicional. Al voltant d'una escala es troben els espais comuns i de servei, cuina, menjador, sala d'estar, una sala de lectura, un estudi, un dormitori per al personal de servei i una cambra de magatzem.
La planta superior és un gran espai obert, amb un lavabo i un bany, en el qual tot el mobiliari està disposat per facilitar el moviment i incorporat a l'estructura. Com si es tractés dels edificis d'una ciutat, hi ha espais per al moviment i l'ús que s'assemblen a carrers i places.
L’espai està dividit amb un sistema de panells lliscants, que permeten transformar l’espai segons les necessitats.
En aquest segon nivell es van situar totes les zones de descans. Els tres dormitoris.
Fitxa: Bauhaus, Walter Gropius
FITXA TÈCNICA
Títol: Edifici de la Bauhaus a Dessau.
Autor: Walter Gropius
Cronologia: 1919 - 1933
Estil: Racionalisme
Materials: Formigó, acer laminat i vidre.
Ubicació: Dessau, Alemanya
INTRODUCCIÓ
Bauhaus va ser fundada el 1919 a Weimar per Walter Gropius, anys més tard (1925), va ser traslladada a Dessau, i dissolta el 1933 a Berlín. Aquesta escola va oferir condicions de treball òptimes. Es va convertir ràpidament en una icona d’inicis del moviment Modern.
DESCRIPCIÓ FORMAL
Façanes
Totes les façanes d’aquest edifici es van fer amb la intenció que ja des de fora es reconegués la seva funció. Cadascuna correspon a les diferents exigències de l’activitat que es realitza al seu interior, per exemple, les del bloc de les aules estan fetes per finestres horitzontals, per poder assegurar una bona il·luminació.
Van ser sostres plans d’una gran extensió, en aquella època no es tenia experiència de construccions semblants. Per aquesta raó la construcció dels sostres va portar diferents problemes, els sostres de la Bauhaus no van ser mai impermeables.
Aula Magna
L'aula magna és com el cor de la Bauhaus perquè en aquesta sala es pot veure en forma el que va ser desenvolupat durant els anys i perquè és on es feien les celebracions. Aquest compartiment de l'edifici és anomenat la secció festiva i està compost per la sala, l'escenari i el menjador universitari. El menjador i l'escenari se separen mitjançant tres portes plegables, de manera que tota la secció és en realitat un gran espai.
Allotjament
Sis nivells amb 28 habitacions de 20 metres quadrats cadascuna. Totes les habitacions tenen un petit balcó.
A cada pis també hi havia banys i una petita cuina. Un fet curiós, és que el sostre de l’edifici també era una terrassa, on els estudiants hi podien passar l’estona.
Pont
A més de connectar les diferents ales, va ser destinat a les oficines, al taller privat de Gropius i a un club o àrea d'esbarjo.
Aquest pont materialitza la idea d'una arquitectura alliberada de terra, que no obstaculitza la circulació urbana.
Estructura
L’estructura de l’edifici està formada per ferro i formigó, assegurant així la unitat del conjunt i permet l'existència de tres façanes diferents, construïdes amb materials tan fràgils com el vidre.
Les superfícies entremig majoritàriament estan enrajolades, també els pisos
Materials
Es van utilitzar nous materials industrials com el formigó armat, l'acer laminat i el vidre pla en grans dimensions.
Les finestres són un dels elements bàsics de l'estructura de les façanes. Les finestres de la Bauhaus són totes d'acer, sense desguàs i amb vidre simple. Mai van tenir el color negre, sinó el gris fosc, així des de lluny no es reconeixen els marcs, donant la impressió que és una superfície més gran.
La Tumbona de Francis Jourdan
Fitxa tècnica:
OBRA: LA TUMBONA DE FRANCIS JOURDAIN
AUTOR: FRANCIS JOURDAIN
CRONOLOGIA: 1927
TIPOLOGIA: MOBILIARI
Descripció formal
El 1911, Jourdain va començar a dissenyar mobles seguint els ensenyaments d'Adolf Loos . Va obrir Les Ateliers Modernes el 1912, una petita fàbrica de mobles. Va dissenyar mobles de fusta modulars per a gent de classe obrera, publicant-se en el paper socialista L'Humanité. Amb els seus mobles i sistemes de guardamobles integrats, va aconseguir que les zones petites apareguin espaioses.
Posseïa una botiga de mobles el 1919, Chez Francis Jourdain. Jourdain va ser un expositor regular de 1913–28 al Saló d’Automne i a la Societé des Artistes Décorateurs. Jourdain va publicar molts articles sobre art i estètica moderns en què atacava el luxe ostentós que era típic del disseny francès contemporani. A l'Exposition Internationale des Arts Décoratifs et Industriels Modernes de 1925, la «Sala de Cultura Física» de Jourdain, a diferència d'altres exposicions, no destacava la vida de luxe.
El seu disseny utilitzava taules de fusta llisa a les parets i sostres que s’assemblaven a xapes de metall rematades.
LA DANSA:
FITXA TÈCNICA:
OBRA: LA DANSA
AUTOR: KIRCHNER ERNST LUDWIG
CRONOLOGIA: 1914
TIPOLOGIA: PINTURA A L’OLI SOBRE LLENÇ
ESTIL: EXPRESSIONISME
TEMATICA: PAISSATGE
LOCALITZACIÓ: MUSEU FOLKWANG
DESCRIPCIÓ FORMAL:
Les parets de maó vermell de l'estació de Postdam brillen a la part superior de l'quadre. Les dues dones, una vella i una altra més jove, malgrat la seva professió de prostitutes, van vestides com dames, com ho exigien en aquesta època les ordenances municipals. Es troben de peu sobre una espècie de plataforma. Els clients, vestits de negre, es situen com a éssers anònims, gairebé sense cara, al fons de l'escena. Al voltant, un color verd, gairebé fluorescent, s'aboca sobre l'asfalt. Les audàcies de Kirchner en les seves composicions en forma de V, N i X, i els seus canvis de perspectiva, es posen de manifest en aquest quadre. Kirchner com a observador rigorós i fascinat per a la vida ciutadana, Kirchner va realitzar en aquest impressionant paisatge urbà, una de les més importants obres de la seva carrera.
L'escala de l'evasió, Joan Miró
L’Escala de l’evasió va ser una exposició organitzada per la Fundació Joan Miró i la Tate Museum de Londres, oberta entre el 16 d’octubre de 2011 i el 18 de març de 2012. L’exposició reunia més de 170 obres de l’artista Joan Miró, provinents de col·leccions d’arreu del món, i va tenir lloc a la Fundació Joan Miró, Montjuïc, Barcelona.
Les obres de la col·lecció fan una repassada a la vida de Joan Miró; de la primera a la última abasten un període de 60 anys. Analitzen les diferents posicions de Miró davant els esdeveniments del segle XX, el punt d’inflexió en el seu art durant la seva estada a París, la seva experiència amb la Guerra Civil espanyola i la Segona Guerra mundial, i finalment els anys de la dictadura franquista.
Joan Miró va néixer a Barcelona el 1893, fill d’un ferrer. Va formar-se en dibuix a La Llotja, i va estudiar comerç. Al 1912 una malaltia el va obligar a retirar-se a la masia familiar al camp, allà va començar a pintar paisatge. Va continuar estudiant dibuix amb Francesc Galí i al Cercle Artístic de Sant Lluc. Les seves primeres obres tenien influències de l’impressionisme, el fauvisme i el cubisme, així com de Van Gogh i Cézanne. Durant la seva estada a París el 1920 va tenir una etapa molt detallista, però es va començar a interessar-se pel surrealisme, del qual acabaria sent un dels més grans exponents.
Massacre de Corea, Picasso
La massacre de Corea va ser pintada per Pablo Picasso el 1951. Picasso va néixer el 1881 i va morir el 1973, i va ser sobretot un pintor i escultor espanyol molt reconegut mundialment. Un dels artistes més importants del segle XX, és considerat l’inventor del cubisme i un gran artista del surrealisme. L’obra és un quadre fet a l’oli sobre contraxapat, i és de tipologia figurativa. L’escena que mostra està formada per dos grups de persones, un de soldats a la dreta i un de dones i infants a l’esquerra, tots plegats sobre un fons de turons. Els colors utilitzats són foscos, sobretot grisos i algun verdós i vermell.
La composició és oberta, i es pot enquadrar en un rectangle o en dos quadrats. Les línies de força en aquesta obra són molt potents. Tenim la línia de força del grup de soldats (verda) que marca una oposició entre aquests i l’altre grup, però que alhora s’hi confronta directament. El grup de dones, en canvi, està agrupat, amb les línies de força (vermelles) que marquen la figura d’un triangle. I per últim tenim el riu (blau) que marca una clara distinció entre els dos grups, que representen les dues Corees.
Cadira Wassily, Marcel Breuer
L'obra Cadira Wassily o Model B3 de Marcel Breuer data del 1925 i s'enquadra dins l'estil holandès De Stijl. Actualment es troba al Museu Modern d'Art de Nova York.
Aquesta famosa cadira, es va crear durant la República de Weimar, va ser el règim polític que va tenir lloc a Alemanya des del final de la Primera Guerra Mundial i la desaparició del Segon Imperi Alemany el 9 de novembre del 1918, fins a
l'arribada al poder d'Adolf Hitler. La República de Weimar fou un període de gran
inestabilitat política a causa de l'atomització de partits petits al parlament, pel rebuig dels militars a acceptar la derrota, la presència de grups paramilitars en zones urbanes i per les feixugues condicions dels acords imposats a Alemanya pels vencedors. Aquests últims van mantenir el país en una situació de crisi econòmica durant gran part dels anys vint. Tot això va portar a la pobresa a una bona part de la classe mitjana i, a més, a l'agreujament de la situació amb la Gran Depressió del 1929.
Marcel Lajos Breuer va ser un arquitecte i dissenyador industrial húngar d’origen jueu. Va néixer el 21 de maig de 1902 a Pécs, Hongria, i va morir l’1 de juliol de 1981 a Nova York, Estats Units. Un dels principals mestres del Moviment Modern que va mostrar un gran interès per la construcció modular i les formes senzilles.
L’estil artístic de Marcel Breuer està molt vinculat al moviment artístic holandès de Stijl, al que hi pertinàcia Mondrian, i va ser influenciat per Alva Aalto, va revolucionar el món del disseny amb l’ús de nous materials i enfocaments. De Stijl, també conegut com a neoplasticisme, és un moviment artístic d'avantguardes que va sorgir als Països Baixos el 1917 propugnant una estètica renovadora basada en la depuració formal. Va ser un moviment integrador de les diferents arts (arquitectura, disseny industrial, arts plàstiques) que buscava una total renovació estètica de l'entorn humà basada en uns valors plàstics nous, universals i més purs.
Aquesta cadira és de metall tubular, material que la va fer destacar ja que era molt
nou en la seva època i que a més facilitava la seva producció per la facilitat del seu
muntatge. L’estructura destaca per les línies corbes de l’acer que es van poder fer gràcies
a la fàbrica Mannesmann.
El cuir feia una bona combinació amb el material ja esmentat a més de que el dos eren
productes econòmics i que ofereixen confort sense haver de afegir materials encoixinats.
L’objecte és simètric, equilibrat amb un disseny obert, amb molta resistència al pes, és
mal·leable, flexible i lleuger.
Estèticament predominen les línies horitzontals i verticals, encara que trobem unes
diagonals als laterals les quals donen la forma a la part del seient i recolzar del seient.
La cadira Wassily és símbol de modernització ja que dona un altre aspecte al disseny del
mobiliari de l’època, generant una nova visió diferent i únic, caracteritzat per l’autor.
La cadira Wassily o també coneguda com Model B3, va ser molt important, ja que hi va
implicar una gran revolució per al disseny dels mobles en aquella època. Va ser un
èxit, gràcies a la seva lleugeresa inusual i la seva facilitat d’assemblatge a partir dels
tubs d’acer. També, era un material més econòmic, higiènic i atorgava confort sense la
necessitat d’incorporar motlles.
Mort d'un milicià, Robert Capa
L'obra Mort d'un milicià, de Robert Capa, és una fotografia històrica que pertany al fotoperiodisme i a la fotografia de guerra. Va ser presa el 5 de setembre de 1936. Segons els historiadors, el fotògraf captura el moment de la mort de Federico Borrell García soldat republicà anarquista, durant la Guerra Civil espanyola. La fotografia mostra el soltat abatut en posició caient després de que l’hagin disparat. A questa fotografia forma part d’un seguiment fotogràfic que va fer l’autor el mateix dia, on també es mostra aquest soldat en vida i als seus companys.
La guerra civil Espanyola va ser denominat als enfrontaments bèl·lics entre dos eixos polítics principals i contraris entre si a Espanya. Aquest conflicte s’emmarca històricament entre 17 de juliol de 1936 fins a 1 d’abril de 1939. La confrontació entre el govern de la Segona República amb suport de partits i organitzacions d’esquerres contra dretes. Va ser un esdeveniment que va marcar espanya fins avui dia ja que va afectar el país no només políticament sinó socialment dividint a la població i forçant-la a l’elecció un bàndol o submissió per poder sobreviure. Tot va començar en un cop d’estat de Francisco Franco representant i general de les tropes africanes, individu el qual va voler recuperar “la seva espanya” i posar ordre davant “el caos” polític que hi havia. Aquest cop d’estat va desencadenar la Guerra Civil on l’odi, la injustícia, el sotmetiment, la rebel·lió, el dolor i el patiment de la població van regnar durant els següents 40 anys gràcies a la victòria del bàndol franquista.Molts artistes van haver exiliar-se a l’estranger, ja que no podien compartir els seus pensaments i perquè si ho feien, eren perseguits per ser empresonats o acabar amb una condemna a mort.
Andrei Friedmann, conegut sota l'apel·latiu de Robert Capa, és probablement el corresponsal gràfic de guerra més important del segle XX. A la dècada dels trenta Coneix a la reportera alemanya Gerda Taro, que és converteix en la seva parella, amb la qual inventa la figura de Robert Capa, pseudònim utilitzat per tots 2 per augmentar el valor dels seus treballs. Coincidint amb la Guerra Civil espanyola, Capa és trasllada a Espanya. Gerda Taro mor durant aquest període. Capa retrata a els Principals escenaris bèl·lics de la Segona Guerra Mundial. El 1954 és reclamat per la revista Life per cobrir la Primera Guerra d'Indoxina. Capa s'acostava a la foto com ningú. De fet, va ser el primer corresponsal de guerra a utilitzar càmeres de petit format per explicar el que succeïa al front. Destaca pel seu realisme i espontaneïtat. Andrei Friedmann va néixer a Budapest, Hongria 1913 i va morir a Thai Binh, Vietnam, 1954. Gerda Taro, de nom de naixement Gerta Pohorylle, va néixer a Stuttgart, Alemanya, 1 d'agost del 1910 i va morir a El Escorial, Espanya el 26 de juliol del 1937. Destaca com a la primera dona foto- periodista.
El cuirassat de Potemkine,
Sergei Eisenstein
El cuirassat de Potemkine és una pel·lícula publicada el 1925 a la Unió Soviètica per Sergei Eisenstein. Es troba dins l'estil de drama històric i de cinema soviètic mut.
El cuirassat Potemkin és una pel·lícula basada en fets reals del port de Odessa (Imperi rus) durant la setmana del 26 de juny de 1905. Els mariners del cuirassat Potemkin, farts de maltractaments i de veure obligats a menjar aliments en mal estat, decideixen revoltar-se. Amb moltes imatges expressives en forma d'àlbum fotogràfic, El cuirassat Potemkin representa la magnificació de la figura de les masses i les causes col·lectives. Aquesta pel·lícula es va estrenar l’any 1925, una dècada després de la Revolució Russa. El terme Revolució russa agrupa tots els successos que van conduir a l'enderrocament del règim tsarista imperial i a la instauració preparada d'un altre el leninista republicà, entre febrer i octubre de 1917. Va portar a la creació de la República Socialista Federativa Soviètica de Rússia. El tsar es va veure obligat a abdicar i l'antic règim va ser substituït per un govern provisional després de la primera Revolució de Febrer de 1917. Després va haver caos, els membres de parlament imperial o Duma assumir el control de país, formant el Govern provisional rus. La direcció de l'exèrcit sentia que no tenien els mitjans per reprimir la revolució i Nicolau II, l'últim emperador de Rússia, va abdicar. Els soviets, que van ser dirigits per faccions socialistes més radicals, al principi van permetre a el govern provisional governar, però van insistir en una prerrogativa per influir en el govern i controlar diverses milícies. La revolució de febrer es va dur a terme en el context dels durs recessos militars soferts durant la Primera Guerra Mundial, que va deixar a gran part de l'exèrcit rus en un estat de motí. A partir de llavors es va produir un període de poder dual, durant el qual el Govern provisional rus tenia el poder de l'Estat, mentre que la xarxa nacional de soviets, liderats pels socialistes i sent el Soviet de Petrograd el més important, tenia la lleialtat de les classes baixes i l'esquerra política. Quan el Govern Provisional va decidir continuar la guerra amb Alemanya, els bolxevics i altres faccions socialistes van fer campanya per aturar el conflicte. En la Revolució d'Octubre, el Partit bolxevic, dirigit per Vladímir Lenin, i els treballadors i soldats de Petrograd, van enderrocar a el govern provisional, formant-se el govern de Sovnarkom. D'aquesta manera, la Revolució va obrir el camí per a la creació de la Unió de Repúbliques Socialistes Soviètiques el 1922.
La pel·lícula considerada una peça important ja que constitueix un rescat de
l'importancia de Potemkin en la revolució. L’any 1925 es va encarregar a Eisenstein crear una obra per commemorar l’aniversari d’aquesta revolució social. Aquesta obra té un significat molt important cinematogràficament parlant ja que va ser una nova aportació a la narració del llenguatge audiovisual del cine mut de l’època.
Sergei o Serguei Mijáilovich Eisenstein va néixer a Riga, Letònia, 1898 i va morir a Moscou, 1948). Destacat director, muntador i teòric cinematogràfic soviètic. Fill de pare jueu i mare eslava, va estudiar arquitectura i belles arts abans de enrolar-se en les milícies populars que van participar en la Revolució d'Octubre. La seva experiència com a director d'escena de Teatre Obrer (1920) el va impulsar a estudiar direcció teatral a l'escola estatal, on va desenvolupar una personal concepció de l'art dramàtic basada en la juxtaposició d'imatges de fort contingut emocional. Tot va ser gràcies al treballar com a responsable de decorats i com a director i intèrpret de petits espectacles per a la tropa de l'exèrcit vermell.
El director avantguardista destaca a la història pel seu talent demostrat a les filmacions i, sobretot, per la seva teoria del Muntatge. Al seu moment en què el cinema tot just un parell de dècades que existia. Tot això va contribuir a fer que, malgrat la seva escassa filmografia —que no arriba a 20 pel·lícules, algunes inacabades—, la seva obra segueix vigent i es continua revisant assíduament per les seves aportacions i influències en el rodatge, l'escenografia, i el muntatge en el cinema europeu i americà.
Destaca pel treball a escala de les maquetes i plànols, elements els quals van donar-li la idea al director per fer efectes visuals inclinant la càmera, provocant així una sensació diferent al que relata el guió. Aquesta pel·lícula relata i mostra la caracterització de l’època en la que va ser creada, és a dir, va ser aprofitada com a propaganda ideològica el règim comunista. Després del seu debut en la Unió Soviètica, es va projectar a EU i a Alemanya completa amb edicions d’escenes violentes. A Rússia es van eliminar escenes per poder projectar-la, com per exemple l’introducció de León Trotski que era un enfrontament contra Yósif Stalin. La pel·lícula va ser prohibida a Alemanya durant el règim Nazi, a Gran Bretanya, a Espanya, a França i a altres països pel seu contingut. Aquest film està compost per cinc episodis:
Hombres y gusanos (Люди и черви)
Drama en el Golfo Tendra (Драма на Тендре)
El muerto clama (Мёртвый взывает)
La escalera de Odesa (Одесская лестница)
Encuentro con la escuadra (Встреча с эскадрой).
La musica va ser composada per Edmund Meisel en 12 dies. Va ser interpretada per flauta, trompeta, trombó, percussió i corda. La versió actual de DVD és de Mark- Andreas Schlingensiepen amb piano, fruit de la reconstrucció d’escenes i fragments perduts.
Mandrake, Lee Falk i Phil Davis
Features Syndicale i publicat a altres diaris.
Mandrake és una sèrie de còmics publicada a l'editorial King Features Syndicale a partir del 1934 i creada per Lee Falk i Phil Davis. Pertany a l'estil cartellista, al Pop Art, a la Il·lustració i a la literatura de còmic.
Les aventures de Mandrake apareixien a diferents diaris i es publicaven de manera regular. Falk escrivia els guions mentre que Davis realitzava les il·lustracions. Després de la mort de Davis l’any 1964, Falk va acudir a caricaturista Fred Fredericks i després de la seva mort al 1999, Fredericks va continuar escrivint també les tires de Mandrake seguint el seu llegat. Aquesta dècada (des de 1930 fins 1939), va ser marcada per la gran depressió al Estats Units provocat pel Crack del 29, el qual va afectar l’economia mundialment i va provocar moltes tensions socials i polítiques que van donar peu a dictadures com la de Hitler a Alemanya, la de Franco a Espanya o Metaxas a Grècia, es quals van desenfocarà una Segona Guerra Mundial. Al EU el president és Franklin Delano Roosevelt intenta estabilitzar la situació. Per altra banda es troba Europa amb una inestabilitat política a Espanya i a França, a Alemanya l’economia es manté i puja gràcies al seu impuls en la industria i la inversió en la generació de bones infraestructures. El nou règim nazi es comença a alçar i a obtenir el domini de diversos territoris però oposant-se a la democràcia liberal occidental que va fracassar en contra. A Àsia l’Imperi Japonès es consolida afectant a Europa i EU especialment pel Pacífic. Japó és dominat per Xina a nom de Manchujuo. A Itàlia s’inicia una política militaritzada que porta a la invasió de Etiopía. Els anglesos continuen amb el seu sistema estable al contrari que Rússia que després de convertir-se en l’Unió Soviètica va ser territori de pobresa i decadència, de repressió política que va generar la Gran Purga.
Leon Harrison Gross, conegut amb el nom de Lee Falk va néixer 28 d'abril de 1911 i va morir el 13 de març de 1999), fou un escriptor nord-americà, productor i director de teatre. S’associa i coneix per les seves creacions The Phantom i Mandrake el mag, dos personatges de còmic. Va contribuir a una sèrie de còmics barata de The phantom on el dramaturg va aportar caracterització a les aventures del seus personatges. Lee Falk, va néixer a Saint Louis , on es va criar. La seva mare era Eleanor Alina i el seu pare Benjamin Gross. Gross va morir quan Lee Falk era encara un nen, la seva mare Elionor és tornar a casar amb Albert Falk Epstein. Aquest fou la figura paterna a ell.
L'interès de Lee Falk per l'escriptura li ve de molt jove. Un dels seus personatges, The Phantom, fa com els altres herois de les tires de premsa i també lluitaria contra els enemics dels Estats Units d'Amèrica en aquest cas els japonesos per l’època en al qual se situa. El nom d'aquesta aventura fou “The Phantom goes to war”. Del treball en el món del còmic va rebre premis tan prestigiosos com The Yellow Kid l'any 1971, aquest premi li atorga El Saló del Còmic i dels Videojocs de Lucca. Un altre dels premis que li concediren fou THE SILVER T-SQUARE de la National Cartoonist Society. Com a novel·lista escrigué variés novel·les amb The Phantom com a protagonista. La passió per escriure era tal que fins molt poc abans de la seva mort encara escrivia els guions dels seus personatges insígnia, The Phantom i Mandrake the Magician. Lee Falk va morir el 13 de març de 1999 a Nova York d'un atac cardíac.
Mandrake era un il·lusionista amb una capacitat hipnòtica ràpida i efectiva. A més d'un consumat mag de el món de l'espectacle lluitava contra criminals i malfactors. Quan gesticulava hipnòticament aquests veien les seves armes transformades en serps o barres ardents. Lothar (Lotario) és el millor amic de Mandrake i company en la lluita contra el crim. Narda és una princesa d'una nova Llengües europea anomenada Cockaigne
(juntament amb el seu germà Segrid). Theron és el mestre emèrit del College of Magic.
Hojo és el xef de la casa de Xanadú, cap secret de l'organització internacional de lluita contra el crim Inter-Intel, sent un super expert en arts marcials.
Magnon és el més poderós amic de Mandrake i és emperador de la galàxia. Lenore és la germana menor de Mandrake. És una reconeguda exploradora a nivell
mundial. Els villans de les històries eren els següents: La Cobra és l'enemic més perillós i maligne de Mandrake, apareixent des de l'inici de la història. Derek és el germà bessó de Mandrake, molt similar en aparença, utilitzant poders màgics (gairebé iguals als de Mandrake) per a l'obtenció de satisfaccions personals a curt temps. The Clay Camel, (Camell de fang), el nom real és Saki, és un mestre de la disfressa, utilitza la mímica i canvia la seva aparença en segons. The Brass Monkey, (la granota de llautó) filla de Clay Camel, amb un talent similar per la disfressa. Aleena the Enchantress (Aleena la fetillera) una amiga antiga de Mandrake des del College of Magic, qui ho va temptar a casar-se però qui utilitzava els seus poders màgics per al seu propi benefici. 8 (Vuit) és una organització antiga i molt poderosa originada en els temps medievals. Són coneguts perquè sovint incorporen el número 8 en els seus crims o deixen el número 8 com a marca.
Aquesta columna dels diaris de Mandrake parlaven d’històries fantasioses, les quals
feien referència a molts esdeveniments del moment i comentaven situacions que
succeïen d’una manera entretinguda i animada.
