còmic:

Història del còmic

Ja des de temps enrere, la representació gràfica de les històries era molt habitual. En aquest sentit, es consideren antecedents del còmic obres com les pintures rupestres, els atuells gregues o la columna trajana de Roma, en la qual l'emperador Trajà va manar esculpir la narració de la seva victòria sobre els dacis. En l'Edat Mitjana, les esglésies i catedrals es van omplir de relleus que intentaven apropar les històries bíbliques a un públic analfabet. En alguns tapissos medievals s'inclouen fins i tot textos que acompanyen les imatges i les complementen. Cal tenir en compte el pas del temps ja que és evident que hi ha una relació entre aquestes antigues obres i el còmic, però hem de tenir clara la consciència històrica per no confondre’ns.

 

Per això no podem parlar de còmic tal com l'entenem avui fins al segle XIX, en què sorgeixen en els diaris de Nova York, els primers personatges, entre els quals destaca The Yellow Kid (El Noi Groc), que va sorgir de l’autor de Richard F. Outcault en 1895. Eren encara unes vinyetes molt primitives en les que ni tan sols existien els globus o entrepans en els quals parlen els personatges. En aquest cas, el text apareixia a peu de les vinyetes o al mateix vestit de el noi groc. Els orígens de l'còmic, com hem vist, estan molt lligats a la cultura nord-americana. Posteriorment apareixeran en aquest país personatges com Krazy Kat (1911) o els coneguts Popeye i Tarzan, que apareixen en 1929.

A partir de la dècada dels 30 el còmic es va popularitzat a tot el món, amb personatges com Flash

Gordon o els famosos Mickey Mouse i el Pato Donald, Dick Tracy o la Petita Lulú. Més endavant arribarien superherois com Superman o Batman, així com Fantasma, la Dona Meravella o Flash. A la dècada dels 50 sorgirien als EUA personatges com Charlie Brown o Snoopy, així com les històries de terror de Contes de la Cripta.

En els anys 60 una nova onada de superherois arribaria de la mà de Marvel: Spiderman, Els quatre fantàstics, el increïble Hulk o X-Men popularitzarien el gènere un cop més. En les últimes dècades han aparegut les novel·les gràfiques de Frank Miller, entre les quals destaca Sin City, o les de Mike Mignola, com Hellboy. Amb un estil més realista, destaca Art Spiegelman, que reflecteix

els horrors de l'holocaust nazi en la seva sèrie Maus.

 

A Europa el còmic es va popularitzar des de molt aviat, sobretot a partir de la publicació de Tintín, que sorgeix el 1929 a Bèlgica. D'aquest mateix país provenen personatges tan famosos com Spirou, Lucky Luke o els Barrufets.

A França destaca especialment a Astèrix i Obèlix, deUderzo i Goscinni.

Des d'Itàlia ens arribarien personatges com Corto Maltès, creat per Hugo Pratt, o Valentina, una de les primeres manifestacions de l'còmic eròtic.

A Espanya, la historieta sorgeix amb força a partir de 1917, amb la publicació de la revista infantil TBO. Més endavant arribarien personatges com Zipi i Zape, creats per Escobar, o Mortadelo i Filemó, ideats per Ibáñez, pare també de l'botons Sacarino i Rompetechos.

El còmic d'aventures espanyol va tenir la seva representació amb personatges com El capità Tro, El Jabato o El guerrer de l'Antifaz.

En l'actualitat, el còmic espanyol està representat per revistes com El Jueves o autors com Guarnido i Canals, que amb el seu personatge Blacksad han aconseguit gran popularitat.

 

I un recorregut pel còmic quedaria incomplet si no viatgem al Japó, que ha generat una gran indústria en voltant d'un tipus d'historieta que, amb el nom de màniga, s'ha estès per tot el món. Es podria dir que va ser Osamu Tezuka el que va donar forma a l'estil japonès des de 1945, que es popularitzaria poc després gràcies a altres personatges com Astroboy o Akira.

Més tard arribarien personatges tan coneguts com Mazinger Z o Goku, protagonista de la sèrie Bola de Drac de Akira Toriyama.

​

Elements: 

​

Vinyeta

 La vinyeta és l'espai que ocupa cada dibuix d'un còmic, el marc on queda enquadrat.

Tradicionalment era en forma de quadrat o de rectangle, però ha anat evolucionant i ara mateix cada autor utilitza la forma que més li agrada o que millor s'adapta als seus interessos.

Sovint es prescindeix de la vinyeta i s'utilitza el color de fons com element diferenciador, o es reparteix un dibuix en diverses vinyetes, o... com es vulgui: cada autor és sobirà d'un món on ell és l'únic que imposa les normes d'estil.

​

Text

 Una de les característiques del còmic és la incorporació de llenguatge verbal. En un còmic, el text ajuda a la comprensió de la història, tot i que no n'és l'element principal perquè els dibuixos són prou expressius. Els autors juguen amb el text utilitzant tipus i mesures de lletres diferents per a situacions diferents: alegria, sorpresa, por, dolor, fred... Normalment, per facilitar la comprensió del lector, s'utilitzen les majúscules per escriure.

El text que surt en un còmic pot estar presentat de dues maneres diferents: dins de fumets que recullen allò que els personatges diuen o pensen, i llavors parlem de text de diàleg, o bé dins d'un espai on el narrador ens explica què passa, i llavors parlem de text narratiu.

​

Recursos gràfics

- Elements cinètics:

- La trajectòria, un seguit de línies que marquen el recorregut del desplaçament d'un personatge o objecte de l'escena per l'interior de la vinyeta, segons el traç es pot endevinar si és una trajectòria desenvolupada de forma lenta, ràpida, directa o sinuosa.

- L’impacte, que simbolitza el xoc d'elements i que generalment es representa com una expansió de línies que es dispersen en forma estrellada i irregular dins de la qual es produeix l'acció. Pot acompanyar-se d'estrelles o núvols de pols i fum. També s'hi poden plantejar onomatopeies que facin més sonor l'impacte.

- Els núvols de pols. Es solen utilitzar situats darrere d'un element que es mou a gran velocitat per indicar aquesta velocitat.

- Les estrelles. S'utilitzen per representar cops, xocs, o atordiment. Si s'ha rebut una pallissa també es representa gràficament com un seguit d'estrelles i planetes donant voltes al cap en cercles concèntrics.

- El moviment repetit, consisteix en la repetició de línies de contorn més o menys completes, al costat oposat al sentit del desplaçament. És la manera de representar moviments com flexions, girs ràpids, cops de puny, etc.

- La tremolor, línies al voltant d'un personatge o element que segons si estan dibuixades de forma impetuosa o tremolosa, simbolitzen desequilibri, por o nerviosisme.

- Metàfores visuals: Són recursos gràfics que simbolitzen situacions o estats d'ànim determinats.

- Una bombeta sobre el cap del personatge indica que ha tingut una bona idea.

- Un tronc i una serra, indica que el personatge està dormint i fent roncs (representa que el soroll del ronc és similar al xerrac tallant el tronc).

- Els elements paralingüístics, per identificar paraules malsonants i en els quals es solen dibuixar serps, núvols amb llamps, granotes,...

 

Transicions 

 

Amb les vinyetes passa el mateix que amb els fotogrames d'una pel·lícula. Més ben dit, en l'elaboració d'un còmic s'utilitzen recursos semblants als del rodatge d'una pel·lícula. Podem dir, per tant, que a l'hora de "muntar" un còmic s'utilitzen EFECTES ESPECIALS i TRANSICIONS entre vinyetes que enriqueixen l'estètica de la pàgina. No és estrany, doncs, trobar-nos amb zooms d'allunyament o d'apropament, amb seqüències, amb alguna panoràmica o amb diversos tipus de foses.

​

Zoom allunyament

L'eŀlipsi temporal o salt temporal és un dels elements cabdals en la construcció d'un relat audiovisual. Una el·lipsi implica l'eliminació d'una part més o menys àmplia de la situació o de l'acció que s'està presentant, considerat que com irrellevant, perquè no aporta res a la narració, que pot ser elidit sense que l'espectador perdi la continuïtat del discurs. L'el·lipsi és un recurs narratiu que consisteix en presentar únicament els fragments que es consideren significatius d'un relat. En els relats audiovisuals es vol, en molts casos, concentrar el pas del temps en breus instants d'imatges i per això es recorre a l'el·lipsi. En el muntatge sempre s'el·lideix una part de temps entre els plans, per mínima que sigui. L'el·lipsi permet estalviar infinitat de temps entre diferents escenes i seqüències. El públic ha après a llegir aquests salts temporals i a donar continuïtat a la narració, a reubicar-se en la nova situació espacial i temporal després d'una el·lipsi.